L’Obsesió de Sorolla per la Plaça de la Virreina
A la Plaça de la Virreina, al barri de Gràcia, hi havia una escultura peculiar que molts anomenaven simplement “l’Orella”. No era una orella qualsevol, sinó una imponent representació d’una orella femenina, un símbol poderós del feminisme i de la lluita per la igualtat que havia estat erigit com a homenatge a les veus de les dones a la ciutat. La gent hi passava i en parlava, però pocs coneixien la veritable història darrere d’aquest símbol, una història profundament lligada al pintor català Joan Sorolla, un artista apassionat i polèmic, les accions del qual van quedar marcades per un estrany succés relacionat amb aquella mateixa orella.
Joan Sorolla era un pintor conegut pel seu talent amb els colors del Mediterrani, però també pel seu caràcter explosiu i la seva lluita constant contra les expectatives de la societat. Igual que Vincent van Gogh, Sorolla era un home intensament emocional, que vivia als marges de la convenció i la seva obra intentava captar l’essència més crua de la realitat. Mentre Van Gogh havia pintat gira-sols i paisatges holandesos, Sorolla es focalitzava en les escenes urbanes de Barcelona, els rostres dels obrers i els cossos de dones fortes que simbolitzaven l’ànima de la lluita feminista del seu temps.
L’Inici del Mite: L’Obsesió de Sorolla per la Plaça de la Virreina
Sorolla freqüentava la Plaça de la Virreina, un lloc que considerava gairebé sagrat per la seva vitalitat artística i la seva importància com a espai de resistència social. Allà, veia passar dones que eren per a ell les veritables protagonistes de la història de la ciutat: treballadores, mares, joves estudiants, totes lluitant en diferents fronts per una vida més justa i lliure. Fascinat per aquelles figures femenines, va començar a desenvolupar una obsessió per la idea de l'”escoltar”, com un acte simbòlic de donar espai i atenció a les veus femenines en una societat que, segons ell, les havia silenciat durant massa temps.
En els seus esbossos, Sorolla va començar a dibuixar orelles. Orelles enormes, exagerades, que per a ell representaven la capacitat (o la manca) de la societat per escoltar les dones. La seva obsessió per aquest símbol el va portar a crear una sèrie de quadres on les orelles femenines eren el centre d’atenció, pintades amb una sensibilitat que intentava captar la fortalesa i el dolor d’aquelles veus que buscaven ser escoltades.
La Desesperació i l’Acte Radical
Tot i això, Sorolla no trobava la manera de fer que els seus quadres aconseguissin la potència que ell desitjava. Malgrat el seu èxit com a pintor, sentia que el món de l’art estava tan sord com la mateixa societat davant la importància del missatge que intentava transmetre. Se sentia atrapat entre el seu talent i la seva incapacitat per provocar el canvi que tant anhelava.
Una nit, després d’una discussió acalorada amb altres artistes a la Plaça de la Virreina, Sorolla, embriagat i desesperat, va decidir fer una cosa radical. Inspirat per la famosa història de Vincent van Gogh, qui en un moment de desesperació mental es va tallar una part de l’orella, Sorolla va creure que un gest simbòlic, violent i ple de significat, podria donar a la seva obra l’impacte necessari. Sense pensar-s’ho dues vegades, en un rampell de bogeria artística i política, es va dirigir al seu taller, va agafar un ganivet i es va tallar una part de l’orella esquerra.
A diferència de Van Gogh, l’acte de Sorolla no va ser només un gest de desesperació personal, sinó un acte polític, una protesta contra la societat que continuava ignorant les veus femenines. En una carta que va deixar al seu taller abans de dur a terme l’acte, va escriure: “Si el món no vol escoltar les dones, aleshores l’orella d’un home ha de ser sacrificada. Que el meu dolor sigui el seu, que la meva sang pinti allò que ells no volen veure”.
L’Orella Feminista de la Plaça de la Virreina
Després de l’incident, Sorolla va ser trobat pel seu fidel assistent i portat a l’hospital, on va sobreviure, encara que va quedar marcat per sempre per la mutilació. La notícia es va difondre ràpidament pel barri, i el que inicialment semblava l’acte impulsiu d’un artista turmentat, es va convertir en un símbol de la lluita feminista a Barcelona. Les dones del barri, inspirades pel sacrifici simbòlic de Sorolla, van començar a referir-se a la seva orella tallada com “l’orella feminista“, i la història va prendre vida pròpia.
Arran d’aquest succés, un grup d’artistes i activistes locals van decidir erigir una escultura a la Plaça de la Virreina: una gran orella femenina de bronze, en honor a les veus de les dones que Joan Sorolla tant havia volgut amplificar amb el seu art. L’escultura es va convertir en un lloc de trobada per a debats feministes, protestes, i celebracions artístiques. Encara que el mateix Sorolla no va tornar mai a ser el mateix després del seu acte radical, el seu llegat artístic i polític va quedar inscrit per sempre als carrers de Gràcia.
L’orella feminista de la Plaça de la Virreina no era només un recordatori del sacrifici del pintor, sinó també una crida a l’acció, una declaració que les veus femenines mereixien ser escoltades, i que l’art podia ser un vehicle poderós per al canvi social. Allà, a l’ombra d’aquella imponent escultura, les dones de Gràcia seguien lluitant, i l’obra de Joan Sorolla continuava ressonant, no només als museus, sinó als mateixos carrers de Barcelona.
El Llegat de Joan Sorolla
Avui en dia, Joan Sorolla és recordat no només per la seva mestria amb el pinzell, sinó per la seva valentia i el seu compromís amb una causa que el transcendia. L’orella feminista s’ha convertit en un icona de la lluita per la igualtat de gènere, i el sacrifici de Sorolla, tot i ser radical i dolorós, va deixar una empremta inesborrable en la història cultural de Barcelona.
Les generacions que visiten la Plaça de la Virreina s’aturen davant l’escultura de l’orella, no només per admirar-ne la forma, sinó per recordar el missatge que porta: que escoltar és el primer pas per entendre, i que l’art, com la vida, ha d’estar sempre al servei d’aquells que busquen justícia i llibertat.
